El
Románico fue un estilo artístico predominante en Europa durante los siglos XI, XII y parte del XIII.
El arte románico fue el primer gran estilo claramente cristiano y
europeo que agrupó a las diferentes opciones que se habían utilizado en
la temprana Edad Media (romana, prerrománica,
bizantina, germánica y árabe) y consiguió formular un lenguaje
específico y coherente aplicado a todas las manifestaciones artísticas.
No fue producto de una sola nacionalidad o región, sino que surgió de
manera paulatina y casi simultánea en España, Francia, Italia, Alemania
y en cada uno de esos países surgió con características propias, aunque
con suficiente unidad como para ser considerado el primer estilo
internacional, con un ámbito europeo.
Surge como consecuencia de
la prosperidad material y de la renovación
espiritual que inspiró la construcción de gran número de iglesias y de
edificios religiosos. Las primeras construcciones se hicieron en
Lombardía, Borgoña y Normandía. Desde allí se difundió por toda Europa,
debido a:
- Expansión de las órdenes religiosas (Cluny y Císter) que construyen
monasterios. Éstos son fuente de riqueza y centro cultural y urbano de
la sociedad.
- Las peregrinaciones (en España el románico se introduce a través del Camino de Santiago).
- Aumento de la influencia de la iglesia.
Debido a las relaciones entre religiosos y nobles, los reyes, nobles,
obispos y abades de los monasterios impulsaron la construcción de las
grandes iglesias y a veces eran aldeanos quienes las costeaban y
construían. Las obras las realizaban artesanos especializados como
arquitectos, picapedreros, pintores, etc. El arte románico fue sobre
todo un arte religioso, que reflejaba los valores de la nueva sociedad
feudal, que a la vez era guerrera y cristiana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Barcelona Medieval
Tiene 19 edificios religiosos de la epoca Romanica.
Aqui os dejo algun ejemplo...
Sant Jaume
Situada
dins els murs de la ciutat, ocupava bona part de l’actual plaça de Sant
Jaume, a l’entrada del carrer de la Ciutat. La documentem per primera
vegada l‘any 985 en el testament de Moció, que fou capturat a la presa
de Barcelona per al-Mansur; va disposar que fessin una deixa a l’altar
de Santa Maria de l’església de Sant Jaume de Barcelona (1). Precisament
damunt d’aquest altar es va fer l’adveració sagramental del testament
de Marcús Grec, l’any 1021 o el de Borrell Guimerà, l’any 1031 (2). Era
una de les tres parròquies situades dins del recinte emmurallat que
documentem segle XI.
A les darreries del segle XIV es van fer
reformes a l’església, entre altres coses hi afegiren, o referen, un
pòrtic o galilea, on es reunien en algunes ocasions els consellers i
d’on sortien les cavalcades festives, es conserva part de la porxada al
Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’església fou enderrocada l’any 1823
per donar pas a la construcció de la façana de l‘Ajuntament i a ampliar
la plaça.
(1) Document de l’arxiu episcopal citat er MAS, J. Notícies històriques XIII,p 138.
(2) La successió testada doc. 118.- Pergamins doc. 214.
----------------------------------------------------
Sants Just i Pastors
La
parròquia dedicada als nens màrtirs Just i Pastor està considerada la
parròquia més antiga de la ciutat, hi ha llegendes que no podem
confirmar que la situen en època paleocristiana o fundada per Lluís el
Piadós. El seu origen podia ser antic ja que es conserven a l’interior
de l’església uns capitells que podríem datar al segle VI o VII, si bé
no sabem si procedien del propi edifici, o de l’antiga catedral, o si
tenien una altra procedència. De tota manera, com era costum a les
parròquies medievals al costat hi havia un cementiri. Sabem que en
aquest cementiri parroquial hi havia una capelleta dedicada a Sant
Celoni, se’n conserva una làpida del segle IX al Museu d’Història de la
Ciutat (1).
El primer document en que es cita, constituïda ja com
a parròquia amb els seus delmes i primícies, és l’execució
testamentària de les últimes voluntats del comte Miró a favor de la Seu
de Barcelona, feta l’any 966 (2); és a dir que en aquell moment la
parròquia estava vinculada d’una manera o altra a la casa comtal; de fet
el Palau Comtal estava ubicat dins la demarcació de la parròquia de
Sant Just. Damunt dels altars es juraven els testaments sagramentals i
altres documents, és a dir uns testimonis juraven haver sentit de viva
veu les disposicions del testador o sabien de l’existència de documents
perduts. En aquest sentit va ser molt important l’altar de Sant Feliu,
de l’església de sant Just; entre els molts exemples de que disposem,
podem recordar el testament de la reina Peronella d’Aragó, comtessa de
Barcelona, vídua de Ramon Berenguer IV, jurat l’any 1173 (3).
L’antic
edifici va ser renovat en la forma gòtica que es conserva avui, unes
obres iniciades l’any 1345 (4) van ampliar considerablement el temple
refent-lo de soca-rel. Sabem que l’antic temple del segle XI tenia un
pòrtic en el que es va celebrar un judici l’any 1040 (5).
(1)
HIC REQUISCIT WITIZA, FILIUS TEODOREDI, DIMITAT EI DEUSAMEN: ERA
DCCCCXXXVIII, AB INCARNATIONE DOMINI ANNI DCCCCXC, ANNO II REGNANTE
KAROLO REGE DIE XIII KALENDAS APRILIS SIC OBIT. MAS, J,. Notes
històriques del bisbat de Barcelona, vol XIII, Barcelona, Tipografia
catòlica pontifícia, 1921, p.147-152.
(2) Diplomatari de la catedral doc.89.
(3) ACA Doc 137 d’Alfons I.
(4) Rubriques de Bruniquer, vol.III, p. 30.
(5)
Guifred jutge dels barcelonins, davant la porta de l’església de sant
Just, sota el pòrtic, intervé en la causa entre el bisbe Guislabert i
Eliarda, senyora de Cervelló. Pergamins, doc. 283.
------------------------
Sant Miquel
Edificada
damunt les antigues termes romanes del segle I, la seva fundació podria
ser força antiga, es conservava com a pila baptismal un capitell
bizantí, i en el seu paviment un mosaic romà que es conserven al Museu
Arqueològic. La primera referència documental és de l’any 951 quan va
rebre una important donació feta per la comtessa Riquilda vídua del
comte Sunyer. Com les altres parròquies disposava del seu fossar. El
vell temple es va enfonsar l’any1147 i el comte Ramon Berenguer IV el va
fer reedificar. (1) La seva importància va créixer al segle XI al
decurs del qual trobem moltes donacions en favor d’aquesta església.
Després
va sofrir altres reformes i va deixar de ser parròquia l’any al 1835.
Va ser enderrocada, o millor dit desmuntada pel municipi, l’any 1868.
La
façana gòtica tardana del segle XVI va ser traslladada a l’església de
la Mercè; el campanar, esvelt de factura romànica es va posar a
l’església de la Concepció.
-----------------------
La catedral Santa Creu i Santa
La
catedral romànica de Barcelona fou consagrada l’any 1058, en temps del
bisbe Guisbert, en presència dels comtes Ramon Berenguer I i Almodis.
Consta a l’acta de consagració que el rei franc Lluís el Pietós, després
d'haver tret als ismaelites, va reparar la malmesa catedral de
Barcelona, i que ara els comtes, veient que l’aula de la seu episcopal
ja defallia per la seva antiguitat i que en part havia estat destruïda
pels “bàrbars”, potser referint-se a les algarades musulmanes, o potser a
la recent revolta feudal, va promoure la renovació i restauració de la
seu, des dels fonaments (ACB, Liber Antiquitatum I fol.14). La catedral
romànica va desaparèixer progressivament a partir de 1298, per donar pas
a l’actual catedral gòtica que se li va sobreposar.
Queda ben
clar en el document citat que abans d’alçar-se el temple romànic n’hi
havia al menys un d’anterior. Hi havia hagut un bast conjunt episcopal,
del que en resten vestigis d’una aula paleocristiana, el baptisteri i
altres restes arqueològiques en el subsòl del Museu d’Història de la
Ciutat. S’han donat moltes interpretacions sobre les restes
arqueològiques i sobre la ubicació i estructura de les antigues
catedrals. Hem de dir-ho en plural perquè i va haver canvis importants
en la seva estructura al menys en temps de Carles el Calb, quan es va
passar del ritual visigot al romà i es va traslladar a la catedral el
suposat cos de santa Eulàlia.
Crec que actualment s’ha de
concloure que totes les catedrals anteriors estaven ubicades al mateix
lloc que l’actual i tenien la mateix orientació; es van anar superposant
les unes a les altres.
La catedral actual es fruit d’un procés
de substitució de la romànica per la gòtica. La catedral romànica es va
anar desmuntat a mesura que s’edificava l’actual. S’aprofitaren carreus,
de manera que mai no hi va haver dues catedrals. La catedral actual va
restar inacabada, la façana principal amb el cimborri esvelt que la
corona són obra neogòtica del segle XIX, els altres elements, inclòs el
claustre i les torres foren alçats entre el segle XV i primeries del XV,
essent la part més antiga la que correspon a la porta de Sant Iu.
--------------------------
Santa Maria del PiLa
podem
identificar amb l’església de Santa Maria situada a ponent de la ciutat
en un document de l’any 987, en el qual els testimonis juraven la
reposició d’uns documents destruïts per l’algarada d’Almansur, sobre
l’altar de sant Climent situat a la basílica de Santa Maria que està a
la part occidental (1). Citada poc després en la donació d’un hort prop
les muralles, al lloc de la Palma, proper a Santa Maria del Pi (2). Era
llavors una capella alçada en el suburbi que creixia a ponent de la
ciutat, entre la muralla i la Rambla, una zona agrària en la que hi
havia sobretot horts, mencionada al suburbi de Barcelona o a extramurs
de la ciutat en diversos documents, com ara en la venda d’una terra
rodejada d’horts al suburbi de Barcelona en el lloc que en diuen el Pi
prop de la casa de Santa Maria, feta l‘any 1000; o la permuta d’una
terra amb una olivera prop de la mateixa església l’any 1018. Documentem
durant la primera meitat del segle XI diversos testaments sagramentals
jurats a l’altar de sant Pancràs de l’església de Santa Maria del Pi
(3). Convertida en parròquia, disposava del seu cementiri al menys des
del darrer quart del segle XI.
L’edifici actual, ampliant
l’església anterior, es va iniciar l’any 1319; però la seva construcció
fou lenta. Tot i ser una de les parròquies importants de la ciutat, ja
que tenia un ampli districte parroquial al que es va incorporar després
el Raval, tenia entre els seus parroquians gent vinculada a
l’agricultura, menestrals i força persones que ratllaven la pobresa;
hauríem de veure en les poques possibilitats econòmiques la causa de que
el nou temple no va ser consagrat fins l’any 1453.
(1)
Diplomatari de la catedral de Barcelona doc. 172, any 987.- També
citada com Sancta Maria Occidenali, Successió testada doc. 8, any 1011.
(2) Catalunya romànica XX, p.39.
(3) Pergamins de l’arxiu comtal de Barcelona docs. 48 any 1000; 130 any 1018. -També docs.108, 280, 295, 296, 364, etc.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Las iglesias del Valle de Bohí
son un conjunto de nueve iglesias románicas declaradas Patrimonio de la
Humanidad por la Unesco y situadas en al Valle de Bohí, en la comarca
catalana de la Alta Ribagorza, (Provincia de Lérida).
A principios del siglo XX
se manifestó un gran entusiasmo por estudiar y catalogar las pinturas
románicas murales de las iglesias del valle de Bohí. Fueron
“descubiertas” tanto por eruditos como por profanos cuyo único interés
era el puramente económico. Entre 1905 y 1909 la Junta de Museos de Barcelona hizo una fiel reproducción de los frescos
pirenaicos cuya publicación dio a conocer estas obras a un mundo que,
en uno u otro sentido, tuviera que ver con el arte. Se desató así el
deseo de adquisición, bien para museos, bien para coleccionistas
particulares y en 1919
muchos intermediarios en compra venta lograron bastantes compras que
fueron a parar la mayor parte a museos y colecciones particulares de
Estados Unidos.
El caso de Tahull
fue una excepción pues el pueblo entero se negó a que salieran de sus
iglesias ni frescos ni obras de arte, consiguiendo implicar en el asunto
a la Mancomunidad de Cataluña y al obispado de Seo de Urgel.
Finalmente se decidió que estarían mejor guardadas en el museo de
Barcelona, lejos de posibles hurtos o transacciones. Un equipo de
restauradores italianos llevó a cabo la tarea de desprender las pinturas
de las paredes y hacer en algunos casos, reproducciones in situ.
Las pinturas románicas de Tahull custodiadas en el museo se hicieron
desde entonces mundialmente famosas y fueron objeto de estudio por parte
de grandes profesionales de Arte, lo que arrastró a un estudio
sistemático de todas las demás pinturas murales de las iglesias del
valle de Bohí, la mayoría de las cuales se hallan a buen recaudo
protegidas en el museo de Barcelona y en el Museo Episcopal de Vich.
